Un projecte de mini-sèrie de dos capítols d’Oberon cinematogràfica en coproducció amb Televisió de Catalunya

Una adaptació de Coral Cruz

Dirigida per Sílvia Munt

Nude women with a cigarette. France. ca 1920
Entre el final de la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República es produeix la decadència total dels Lloberola, una família aristòcrata barcelonesa, completament arruïnada per la incapacitat del seu patriarca per adaptar-se als nous temps. El seu primogènit, Frederic, no aconseguirà mantenir el seu estatus, víctima d’aquesta mateixa debilitat heretada, però el seu fill menor, Guillem, lluitarà per tornar a la cúspide costi el que costi i sense cap mena d’escrúpols. La néta del Marqués de Lloberola, Maria Lluïsa, desafiarà l’ordre establert, convertint-se en la primera dona treballadora de la seva estirp.

Memòria de la directora

Vida privada és la crònica d’un naufragi social situat en un moment crític i de canvi que viu els darrers moments de la dictadura de Primo de Rivera i l’inici de la República.

Tenim doncs per davant la meravellosa oportunitat de recrear tota una època, una manera de ser i de fer que ens fa entendre allò tan essencial que és, saber d’on venim…

El títol ens marca el camí de la nostra pel·lícula. Vida privada és obrir una finestra furtiva en la més impúdica intimitat i observar el que passava dins de les quatre parets, més o menys luxoses, a uns personatges complexes, ambigus, amorals…En aquesta densitat, dins d’aquesta llum espessa i aparentment luxosa, descobrirem les infinites capes d’una societat que va a la deriva, impertèrrita davant dels canvis que es produeixen a l’exterior.

És imprescindible doncs, en la nostra adaptació cinematogràfica, trobar una mirada que tingui la precisió d’un microscopi per arribar a entendre una manera de fer i de pensar que va pastant, al llarg de dècades, unes personalitats malaltisses de tant que la vida els ha consentit. Són aquests personatges que fan avançar la trama de manera trepidant amb situacions on la realitat, com deia J.M. de Sagarra, sempre superava la ficció.

Sílvia Munt